lunes, 23 de julio de 2018

MATERNIDAD Y TRABAJO SEXUAL


Vivo la maternidad como la experiencia más dura y difícil de mi vida y, a la vez, la más reconfortante si así lo deseas (como es mi caso). Es duro y difícil porque desde el momento en el que sabes que estás embarazada dejas de ser tu prioridad y pasa a serlo esa nueva vida que vas a dar. Su felicidad se convierte en lo más importante y cualquier cosa que pueda hacerle daño se convierte en tu peor enemigo. Lo más duro es cuando ese algo eres tú.



La vida está llena de situaciones que pueden herir, frustrar, traumatizar... Algunas son necesarias y te hacen una persona más fuerte, otras las veo totalmente innecesarias y, precisamente por eso, duelen más. Ser madre y puta es la peor incertidumbre innecesaria que he vivido hasta el día de hoy.



Sí, soy madre y soy trabajadora sexual, como tantas compañeras de profesión. Y amo ser madre y me encanta mi trabajo porque me permite vivir la maternidad más que cualquier otro trabajo que haya tenido. Entonces... ¿Cuál es el problema? El estigma.

El estigma es una palabra que oímos mucho, pero no somos conscientes de su peso hasta que no lo vivimos en nuestras carnes.



Me considero una buena madre, al menos me esfuerzo por serlo. Mis hijos crecen sanos y felices y este es el mayor regalo que como madre puedo recibir. Pero un fantasma constante me persigue, un fantasma que me aterra, mi mayor pesadilla: que algún día mi trabajo se convierta en el motivo de su dolor.



Mis hijos saben a qué me dedico. Soy defensora de que los niños entienden cualquier cosa si se la explicación se adecúa a su edad y madurez, y así les expliqué mi profesión, no sin cierto miedo y reparo. Lo entendieron perfectamente, no le dan más importancia, siguen viviendo felices porque ese trabajo permite a mamá llevarles y recogerles del cole, pasar las tardes con ellos, darles el beso de buenas noches e ir juntos a actividades los fines de semana. Mamá rara vez se pierde un festival del cole o un concierto extraescolar y aún así tenemos dinero para poder ¿?. Pero hay una parte que no entienden: por qué el resto de la sociedad ve algo malo en el trabajo de mamá. 



Una vez mi hijo mayor me preguntó qué había de malo en dar cariño y diversión a otra persona, que por qué la gente veía mal a una trabajadora sexual si eso era lo que hacía. Me fue muy duro explicar los tabús y prejuicios de la sociedad, el cómo la misma cosa, dependiendo del contexto o de quién la hiciera, se veía bien o mal.



Aun así mis hijos están felices con la familia que tienen y no dan explicaciones sobre el trabajo de su madre (aunque si les explican a los demás niños que ‘puta’ no es un insulto y que la mayoría de las putas son feministas, cosas de niños). Pero a mí eso me hace daño. He educado a mis hijos para que sean sinceros, para que sean ellos mismos y no se escondan, que se sientan orgullosos de quienes son... Pero ¿parece que? no del trabajo de su madre. Y me sigue dando miedo que algún día algún papá o alguna mamá del cole me reconozca y empiecen a meterse con los hijos de puta del cole, mis hijos. 

Un amigo, compalero de profesión y activismo, me dijo  un día que podríamos ver la lucha ganada cuando nuestros hijos no tuvieran que esconder el trabajo de sus padres. Esas palabras me llegaron al alma. 

Hoy por hoy hago activismo, pero tengo que elegir qué batallas pelear por miedo a que mi secreto se descubra y se vuelva contra mis hijos. Duro tener que elegir entre la causa de tu vida y tu vida misma. 

Por eso en Hetaira creemos firmemente en la importancia de trabajar contra el estigma, de que esos proyectos de sensibilitdad de los que nos hablan los políticos sean hechos por putas y para cuidar de los hijos de puta que son niños que merecen los mismos cuidados que los demás. Creemos en la necesidad de que se empoderen esas maravillosas madres que harían lo que fuese por sus hijos, lo harían y lo hacen pagando con sufrimiento el coste del estigma de su profesión. 


Viko con K es trabajadora sexual y miembro del Colectivo Hetaira




 Hetaira es un colectivo que nació en 1995 con la intención de defender los derechos de las mujeres que ejercían la prostitución. Pero no solamente se centran en esta lucha, su idea es organizarse para combatir el estigma social que recae sobre este colectivo de mujeres. Reclaman el poder trabajar tranquilas, organizarse, sindicarse y cotizar, además de denunciar las agresiones físicas, los chantajes y los abusos de poder que sufren.
Hetaria es el nombre que se les daba en la antigua Grecia a las mujeres libres, independientes, que ejercían la prostitución y que disponían de una esmerada educación y, algunas, gran influencia y prestigio social.

lunes, 9 de julio de 2018

Prevenció de les agressions sexistes i la tolerància als espais d’oci

#NoJodasLaFiesta és més que una campanya de sensibilització, es tracta una declaració d’intencions: un espot en format de videoclip carregat de missatges directes, amb un ritme fresc i que s’enganxa, contra les situacions normalitzades d’assetjament i abús sexual en l’oci nocturn i les festes populars.


Els espais d’oci, principalment nocturns, són contexts on a més de la diversió, l’apreciació de la música, l’intercanvi d’experiències i la socialització, les persones també utilitzen per a la cerca d’experiències afectivo-sexuals. En aquests contexts, que resulten ser molt permissius cap a la violència sexista, es reflexa l’alta tolerància cap a certes conductes que en altres espais no es toleren i que són resultat, una vegada més, de la socialització de gènere i del sistema heteropatriarcal en el qual encara ens trobam. Si a aquest fet li afegim el risc que suposa el consum de substàncies (sigui l’alcohol o d’altres), que sol fer que la percepció del risc i la resistència disminueixi, de vegades fa que la capacitat d’establir els límits del que volem i no volem fer es dissolgui.
Els darrers esdeveniments ocorreguts a algunes festes han tornat a posar de manifest la injusta, a la vegada que no equitativa, atribució de la responsabilitat que fem de les persones actrius de les agressions sexistes, així com també la irresponsabilitat que suposa desviar l’atenció cap a aspectes que no són la base d’aquestes agressions. Per una banda, una gran part de les campanyes que s’han vingut desenvolupant, han posat el focus al NO, que ha de ser expressat per les dones, quan, en veritat, hi ha moments a les festes en els quals les dones no som capaces d’expressar negatives, sigui per què el consum de substàncies ens ho impedeix o per què els mandats de gènere ens bloquegen o impedeixen que la resposta sigui fermament negativa, sense oblidar que de vegades els codis del ligoteo no són igualment entesos entre les persones, però aquest és un altre tema a tractar a part.
A través de situacions que són freqüents, socialment normalitzades i que reben suport de certs mites i creences sexistes, s’ha volgut situar la responsabilitat de les agressions en les persones que les exerceixen, ja que suposen la base de conductes que podem percebre als espais d’oci i que suposen l’entrada a agressions que consideram més susceptibles de penalitzar, sigui socialment o legalment, quan en realitat totes poden ser susceptibles d’aquestes penalitzacions.

Es deixa clar que el consum d’alcohol, que s’ha de dir que és la substància més present en totes les agressions, i d’altres substàncies mai és una excusa que els homes puguin utilitzar per justificar les seves conductes cap a les dones; així com que una dona hagi begut o consumit altres substàncies, o la roba que porti o els balls que pugui realitzar, entre d’altres, tampoc la responsabilitzen en cas de ser agredida. Aquest ha estat un dels principals objectius de l’espot, juntament amb la sensibilització cap a potencials homes agressors i la importància de què tota la societat es faci responsable d’aquestes agressions, ja que si les permetem per què estem a un espai de festa, on assumim que aquestes coses passen, les estem legitimant i donant el vist i plau per a què segueixin succeint.

#NoJodasLaFiesta llança missatges alternatius que situen la responsabilitat on correspon: no en el consum de substàncies ni en la persona agredida sinó en la persona que realitza l’agressió i en les persones que observen i permeten que succeeixin. Si quan surts de festa, consumeixes i perds els papers, no fotis la festa i fes un plantejament de deixar de consumir, reduir el consum, deixar de sortir o posar-te les ulleres violetes.

Energy Control compta amb una trajectòria de reconeixement de la feina feta principalment als contexts d’oci, amb la recollida d’informació directa i de primera mà de les tendències generals dels consums i de les dinàmiques que estableixen les persones que freqüenten les festes, possibilitant així la realització d’avaluacions crítiques i constants de les actuacions que realitzam amb la població destinatària.

No només pretenem sensibilitzar i implicar a les persones que acudeixen a aquests espais, sinó que també es pretén arribar a les persones professionals de l’oci, siguin persones propietàries, organitzadores d’esdeveniments o personal que fa feina a aquests espais, ja que consideram que tenen un important paper com a agents preventius de salut en quant als riscos associats als consums de substàncies com en quant a les agressions sexistes que es donen als mateixos.

Energy Control, el programa de l’entitat Associació Benestar i Desenvolupament (ABD), amb modèstia i amb la nostra petita contribució en quant a la sensibilització i la prevenció de les situacions de violència sexista, reclama espais d’oci lliures d’agressions sexistes.


Alicia Bustos Vargas
Energy Control 



Alicia Bustos Vargas, és psicologa de formació, coordinadora d’Energy Control a Balears (ABD) i responsable del projecte Tria Triar (En Plenes Facultats, FSYC). Té coneixements relacionats amb drogues i reducció de riscos amb perspectiva de gènere. Amant de la vida, de les persones, dels viatges i dels somriures.