Ser dona en un camp de refugiats

Les dones refugiades atrapades a Grècia viuen una realitat que les colpeja dues vegades: primer, com a persones desplaçades que busquen refugi, i després, per una qüestió de gènere. Són dones valentes que viuen amb por. Vaig poder viure de primera mà el dia a dia d'algunes d'aquestes dones quan, el passat mes de gener, vaig recórrer una desena de camps de refugiats repartits pel nord de Grècia. Aquestes són els testimonis de quatre dones sirianes que vaig tenir la sort de conèixer: 

SUZAN, 44 anys

“A Síria la dona es fa càrrec de la família i de la casa, a més de treballar si vol, i el marit és el que ha de tenir una feina i portar un sou”, explica la Suzan, una enginyera d’Alep que és a Grècia amb el seu marit, també enginyer, i els seus quatre fills. “Ara, tota la feina recau en la dona: l’educació i salut dels fills, el menjar, l’espai on vivim. És un gran problema!”, recalca.

Vaig conèixer a la Suzan a l’estiu, però a l'agost no li vaig veure els cabells ni una sola vegada. “Som musulmanes, i no ensenyem els cabells a cap home que no sigui de la família propera. Als camps, portem el hijab tot el dia, no ens sentim mai amb suficient privacitat, i és molt incòmode portar-lo sempre, fins i tot a l’estiu, que feia moltíssima calor”, explica la Suzan, i al darrera la seva filla fa que sí amb el cap sense parar.

“Gairebé ningú té en compte les necessitats de les dones. No ens escolten. Volem que hi hagi més organitzacions que pensin en nosaltres i ens preguntin què necessitem.” La xerrada s’acaba quan ho decideix l’Eyiad, el fill de sis anys, que no va a l’escola, i obre la porta per reclamar a la seva mare i a la seva germana. “Ho veus com som imprescindibles?”, em diu ella amb la mirada.

SIMAV, 16 anys

“Si ets una noia, sempre tens algú al darrera que jutja el que fas i ho posa en dubte, ens sentim controlades", em diu la Simav dins una petita tenda i acompanyada d'una amiga seva. Ella i la Heva, dues noies adolescents, s’han fet molt amigues. Una, vol ser mestra, l’altra, enginyera aeronàutica. Em parlen, amb certa vergonya, de la menstruació:  "Amb la regla, és molt complicat, els lavabos són a fora i no tens intimitat”, diu. “Ens agrada ser noies, però tenim dret a ser noies lliures, com érem abans”, recalca abans que marxi. 

 

L'Ahlam a la seva tenda al camp de refugiats de Liti (Grècia)

SEHAM, 52 anys

La Seham emana fortalesa, i també la contagia, es mou ràpid i amb moviments secs, i marca el ritme. Però els seus ulls revelen certa tristesa. Primer, un tè. Després, parlem, ens coneixem, ens mirem. Noto com m'analitza. Em diu que després ja l'entrevistaré, si li ve de gust. I li ve de gust. “Per a les dones és més difícil. Si la meva filla de tretze anys va al lavabo, vaig amb ella. Si durant mitja hora no sé on és, em preocupo i vaig a buscar-la.”

La Seham, kurda, em parla d'una dona combativa i valenta, a Síria, a Grècia, on sigui. “Jo ara sóc tan forta com els homes. Per cap d’any alguns nois van beure i volien fer servir els nostres endolls, però jo els vaig fer fora. La dona ha de ser forta, hi ha dones a Síria que han agafat les armes per defensar-se, i nosaltres també hem de ser fortes. Síria era un país bonic i l’han destruït.” Li pregunto què diria a les altres dones refugiades, si pogués. “Els hi diria que no tinguin por. Que si Déu vol sortirem d’aquí. Els hi diria que siguin fortes com jo." Somriu, i aparta la mirada.

AHLAM, 20 anys
Conec a l'Ahlam un dia gèlid. Per entrar al camp m'esmunyo per un forat fet a la part del darrera, perquè l'entrada principal és custodiada pels militars. Viu en una tenda de lona plasticosa amb el seu marit i la seva filla, de dos anys. Sap que vull parlar sobre les dones, i té tantes ganes d'explicar-se que no cal que li pregunti res: "Sento que la dona aquí ho passa molt malament, patim molt, i la majoria de vegades tota la responsabilitat recau sobre nosaltres", diu.

L'Ahlam m'explica que també els preocupa que gent de fora ens faci mal, als adults i sobretot als nens. Recorda que hi havia noies que sortien a fer esport, a passejar, però es trobaven amb homes que les cridaven i els hi deien coses, diu, i van acabar tenint por. "Vam fugir de la guerra pensant que arribaríem a un lloc segur, però ha resultat ser tot el contrari, no estem en un lloc segur. Em sembla que totes les dones podem dir que no estem tranquil·les."

LAIA CREUS

@lalaiacreus (Twitter)

La Laia Creus és periodista i el passat mes d'agost va ser a Grècia col·laborant amb l'Equip de Rescat en Emergències de Catalunya (EREC) en diversos camps de refugiats de la zona de Salònica (Grècia). El mes de gener d'aquest any va tornar a Grècia per documentar la situació de les refugiades des del punt de vista femení. Ha publicat dos articles al diari ARA fruit de les seves estades a Grècia. Actualment treballa de guionista al programa Divendres de TV3.