Diversitat afectiva, sexual i de gènere. La realitat... sota l'ala!

Persones LGTBI d'edat avançada en la Festa del Pride de Londres. Tom Morris

Quan preguntem a persones gais, lesbianes o trans d'edat avançada si formen part o participen de la vida social d'algun Casal ens diuen que no.

Les persones grans LGBTI pensen que si algun dia viuen en una residència hauran de "tornar a l'armari", amagar-se, dissimular si no volen convertir-se en la diana de comentaris despectius per part d'altres persones residents.

Per la seva banda, les persones que treballen en residències, equipaments o empreses de serveis d'atenció a la gent gran, ens diuen que no hem de témer pel tracta que rebrem, que elles i ells tracten tothom amb el mateix respecte. No ho posem en dubte! Aquesta resposta, però, no resol les nostres inquietuds.

No és una prioritat

Les qüestions referents a la diversitat afectiva i sexual en edats avançades no és un tema prioritari per a les persones que treballen en aquests serveis equipaments.

Quan els preguntem quantes persones LGBT atenen, mai se'ns dona una xifre exacta. Es parla d'un o dos casos. Discuteixen si potser en són tres. I ho fan amb mitges paraules, en veu baixa. Si haguéssim preguntat quantes persones són diabètiques, segurament les respostes haurien estat més precises i n'haurien parlat amb normalitat, no en veu baixa.

Poques persones, siguin del perfil professional que siguin, saben explicar de manera clara què és la intersexualitat i, qui s'hi aventura, sol expressar un clixé restrictiu que amaga la complexitat de les Diferències en el Desenvolupament Sexual, terme que expressa millor la realitat del sistema biològic sexual-reproductor humà.

De la mateixa manera, els és difícil diferenciar els conceptes transsexual i transgènere; i avui encara, hi ha qui parla de transvestits per referir-se a les persones trans.

Respecte a l'orientació sexual es detecta un posicionament correcte, políticament correcte, però si la conversa s'allarga comencen a aparèixer tòpics de tota mena. Els seria difícil, per exemple, respondre amb solvència perquè els organismes internacionals de salut no consideren l'homosexualitat una malaltia.

Són essencials aquests coneixements per a una bona pràctica professional? Que cadascú respongui.

Correcte, en aparença!

El que sí ens sembla essencial és entendre les conseqüències d'haver crescut enuna societat que considerava el desig cap a persones del mateix sexe una immoralitat, un vici, una vergonya, vaja. O una malaltia. En qualsevol cas, un impuls que calia reprimir i amagar.

El pioner de la defensa de gais i lesbianes a l'Estat espanyol. Armand de Fluvià, explica sovint haver escoltar una senyora de bona família que deia: "Prefereixo tenir un fill subnormal que maricón". Amb aquestes paraules!

En acabar la II Geurra Mundial, l'Associació alemanya de persones represaliades durant el règim nazi no va reconèixer els homosexuals, lesbianes i transsexuals com a víctimes. No van ser presents en el judici de Nuremberg. Ben al contrari, van continuar perseguides fins ben bé a finals dels anys 60. Finalment, l'any 2002, quan la majoria d'aquestes persones ja havien mort, el govern Alemany va reconèixer que havien estat víctimes d'un genocidi. A l'estat espanyol encara no hi ha hagut un reconeixement oficial de la repressió a persones gais, lesbianes i trans durant el franquisme.

La realitat avui és diferent, però no tan diferent. L'agost del 2018, un escriptor gai alemany, Hartmut Schrewe, va fer una piulada a twitter que deia: "El meu marit és el meu marit, no el meu amic". La piulada, acompanyada de l'etiqueta #MeQueer, es va fer viral. En pocs dies varen començar a aparèixer a la xarxa puilades de gais, lesbianes i trans de tot l'estat espanyol amb la mateixa etiqueta en que explicaven en el reduït espai del twitter experiències d'homofòbia a l'escola, a casa, amb els amics. Eren bàsicament persones joves, piulades de persones que havien nascut en la democràcia. Els podeu consultar. Resulta instructiu!

Implica't!

Ens preguntem encara, per què les persones d'edat avançada pensen que hauran de tornar a l'armari si van a una residència? O, per què no solen ser usuàries de casals? 

L'impacte negatiu de l'estigmatització de l'homosexualitat té conseqüències en la vida de les persones, i les té en tots els àmbits. (Aquest podria ser el tema d'una altre col·laboració de la Fundació Enllaç amb l'Associació Comunitària de Salut Sexual del Camp de Tarragona).

La Fundació Enllaç és una entitat que té com a eix d'actuació conèixer, atendre i difondre la realitat de les persones LGBTI d'edat avançada.

Som la primera generació de persones LGBTI d'edat avançada que s'ha organitzat per debatre quines són les nostres necessitats. Com podem garantir que rebrem un tracta digne si en el procés lògic d'envelliment el nostre benestar ha de dependre de l'atenció que rebrem d'altres persones?

L'aposta per la diversitat afectiva, sexual i de gènere no és l'assumpte d'una minoria. És un posicionament de valors. No ens cal esperar a atendre persones LGBTI per comprometa'ns a construir espais de convivència. Parlar-ho en veu baixa és continuar amagant la realitat... sota l'ala!

L’autoria de l’article

Jaume Piqué-Abadal és llicenciat en Ciències de la Informació i Diploma d’Estudis Avançat en Comunicació Social. Col·labora amb la Fundació Enllaç, entitat en la qual desenvolupa activitats de formació i sensibilització. La Fundació Enllaç es una entitat privada que dona suport a persones  ́ LGBTI d’edat avançada o en situació de dependència.