Identitat de gènere i orientació

Et seré sincer. He començat a escriure aquest text vint-i-tres vegades tenint més o menys clar què era el que volia dir-te però no acabava de trobar la manera perquè no sé en quin moment et trobes en la teva història de vida, ni com ets, quines opinions tens... i tot això em provoca tot un seguit de neguits a l'hora de parlar de certs temes. No sabia si fer un text més aviat acadèmic o bé més emocional però no volia caure en el sensacionalisme. Així doncs, si m'ho permets, t'explico els dos conceptes que volia desenvolupar i a partir d'aquí tractaré de compartir amb tu aquells dubtes que em plantegen i pels quals no tinc resposta. Et convido a ser crític i crítica amb allò que estàs a punt de llegir, parlo des de la meva experiència i des del meu punt de vista és senzillament una interpretació de la realitat que visc.

Els dos conceptes amb els quals vull començar són, per una banda, l'orientació sexual que és l'atracció física, emocional i psicològica cap a un home, cap a una dona o cap ambdós sexes (trobaràs d'altres definicions, aquesta és del psicòleg Joe Kort) l'altre concepte és el d'identitat sexual que és, l'assumpció de la teva orientació sexual; un cop te n'adones què és el què t'agrada, experimentes, vius la teva orientació sexual i et reconcilies amb ella (en el cas que hi hagis estat en conflicte) pots identificar-te amb ella i per tant viure-la d'una manera expressada (al cap i a la fi és posar-te l'etiqueta amb la que més còmode et sents: "gai","lesbiana","bi", "trans","kiwi"... )

PERÒ. Si miro les vides d'amics i amigues, si miro la meva vida, si miro la vida dels diferents usuaris i usuàries que he anat atenent veig que la teoria està molt ben acotada però que la realitat té la curiosa costum de defugir de conceptes que tot sovint tanquen a la persona en una caixa. Voldria plantejar-vos dues de les grans preguntes que ja fa temps que em faig al parlar de tot això: la primera és, què passa quan el teu entorn no et permet desenvolupar la teva orientació/identitat? La segona és, què passa quan jo no encaixo en cap etiqueta o no hi vull encaixar?

Analitzant el primer plantejament ens trobem que la majoria de teories desenvolupades respecte al procés d'assumpció de la pròpia identitat culminen amb l'expressió de la mateixa tant internament, és a dir, ser capaç d'acceptar i estimar la pròpia orientació així com ser capaç de relacionar-se obertament a través de la mateixa, procés que coneixem com a "sortida de l'armari" (J.Kort). És una necessitat humana viure de manera lliure els sentiments que ressonen dins nostre i si parlem de quelcom tan important com la sexualitat d'una persona, és encara més palesa, per tot allò en el qual la sexualitat influeix (autoestima, autoconcepte, vincles afectius...) Com a tècnic que treballa en aquest àmbit i també com a persona homosexual, he fet un procés personal d'acceptació i expressió de la meva sexualitat i he tractat que els usuaris i les usuàries que he acompanyat tinguessin les eines per poder-ho fer però amb el pas del temps m'he adonat que tot sovint la realitat és més complexa, que aquest discurs tot sovint és un discurs elitista, exclusiu per a persones d'un nivell socioeducatiu i socioeconòmic concret . He acompanyat a moltes persones que per la seva procedència, per exemple, eren totalment incapaços de sortit de l'armari i tampoc era possible allunyar-se de la seva xarxa personal tot i ser-li totalment contraria i perjudicial per motius econòmics, per exemple. I què vol dir això si ens ajustem a la teoria? que la persona no ha culminat el seu procés? Que no pertany al grup dels "gais o les lesbianes o els bis guays" que desfilen en les manifestacions de l'orgull i que s'associen a la militància LGTBI perquè han finalitzat el procés d'acceptació de la identitat? Classifica aquest model a homosexuals o bisexuals de primera i d'altres de segona? Perquè és així. Es dona en moltíssims casos una discriminació lateral entre persones del mateix col·lectiu quan algú no ha sortit de l'armari o no manifesta la seva orientació sexual de manera oberta etiquetant-lo de "reprimit" o de "homofòbia interioritzada" però que passa quan no és possible viure de manera oberta la pròpia sexualitat? Realment no han arribat a la maduresa de la pròpia identitat? O és que els nostres barems estan fets des d'un nivell socioeconòmic i socioeducatiu concret que no ens permet veure més enllà? I la pregunta més difícil; què hem de fer nosaltres davant d'això? No tinc respostes per aquestes preguntes però el que sí que tinc clar és que es precisen uns serveis i uns recursos que garanteixin espais segurs de desenvolupament de la persona. Pot ser tu i jo tenim la sort de poder viure 24 hores al dia de manera lliure i expressada, però si hi ha persones que no ho poden fer, almenys que puguin trobar persones, professionals i serveis que els hi garanteixin un espai segur enmig de tanta hostilitat i que no els mirin com a inferiors pel simple fet de no visibilitzar-se perquè tot sovint, dins seu, hi ha una acceptació de qui són i una superació dia rere dia del fruit del context hostil en el qual viuen.

Respecte a la segona pregunta que plantejava, vull fer referencia a les paraules d'en Miquel Missé "(...)les paraules són, en efecte,, importants, però més ho som les persones. Les paraules són eines per comunicar-nos, per pensar-nos, per donar sentit a la nostra vida. Tanmateix, cal recordar sempre que nosaltres no som les paraules" .Esmento aquesta reflexió perquè, tal com comentava a l'inici del text, pot semblar que el fet d'assumir la pròpia identitat impliqui necessàriament etiquetar-te com a homosexual, bisexual, gai, lesbiana... tanmateix, aquestes paraules estan encasellades dins d'un concepte de gènere binari (home-dona) i per tant, en la meva opinió, fomenta la idea que hom ha de sentir-se o home o dona per poder definir la seva identitat sexual obviant les realitats de cada cop més persones que flueixen en el gènere o que simplement no se senten còmodes identificant-se amb els gèneres tradicionals, per no dir, que tal com il·lustrava Kinsey en la seva escala de la sexualitat humana, hi ha moltíssims tipus d'orientacions sexuals que no es redueixen a gai, lesbiana,bi i que l'orientació sexual pot anar canviant. Arribo, per tant a la conclusió de què la teoria ens ajuda a entendre però no pot aplicar-se com un dogma a seguir.

Com a conclusió, vull animar-te, a ser tu mateix, tu mateixa, a viure lliure en el teu interior, i a acompanyar a les persones que tens al teu voltant des del valor intrínsec que tenim tot ésser humà i que és inalterable. Penso que estem en un nou camí on tard o d'hora deixarem de considerar-nos home, dona, bisexual, homosexual, per considerar-nos simplement persones i no caldrà més visibilització ni més deconstrucció. Mentrestant; seguim treballant plegats.

1 MISSÉ, M. (2012) Transsexualitats. Altres Mirades Possibles. Barcelona. UOC.

Abel Huete

ABEL HUETE neix a Barcelona al 1992 i arriba a terres de ponent al 2012 per iniciar els seu estudis en Treball Social. Tècnic especialitzat en l’atenció al col·lectiu LGTBI desenvolupa la seva activitat professional a l’Associació Antisida de Lleida i a Colors de Ponent com a vicepresident. Fruit de la seva experiència professional i personal, participa també com a ponent en jornades formatives organitzades per d’altres entitats com AMPGIL o Protestants Inclusius de Barcelona.