En aquest pot us presentaré el plantejament del projecte Diversitat sexual i identitat religiosa, finançat per la Direcció General
d’Afers Religiosos. La idea d’aquest projecte sorgeix en el marc del procés
d’elaboració del Pla d’igualtat LGBTI d’Osona. Al fer el diagnòstic de la
situació, apareix com a ineludible abordar el creuament entre diversitat sexual
i diversitat cultural i religiosa, especialment en el cas de la població
musulmana. Apareix com a necessari abordar-ho perquè hi ha molts dels actors
que entrevistem que ens demanen eines i, a més, hi ha l’experiència de
discursos islamòfobics que han utilitzat perversament els discursos de gènere
per promoure la discriminació de la població musulmana.
Ens trobem doncs amb una necessitat i alhora un buit: no trobem estudis en
el nostre context sobre la realitat de les persones no heterosexuals musulmanes
(la gran majoria de les quals provenen del Magreb) i són ben escassos els
recursos per tal d’abordar el creuament dels dos eixos, amb honroses excepcions.
Per abordar aquest tema necessitem primer revisar el marc occidental des
del que partim, per evitar adoptar una mirada etnocèntrica. Per això és important
entendre que la forma dominant d’entendre l’homosexualitat en el nostre context
no és universal, sinó que és un producte d’un determinat moment històric: la
creació de la figura de “l’homosexual” comença el segle XIX, quan el que abans
es consideraven meres pràctiques sexuals passen a construir-se com una
identitat. Així s’anirà configurant la identitat gai/lèsbica actual, que
estableix que el desig cap a persones del mateix sexe és exclusiva d’un grup
social delimitat i constitueix una identitat que ha de ser revelada públicament
(en el ritual de la sortida de l’armari).
Aquesta construcció de la identitat gai/lèsbica es reforça a partir, entre
d’altres, de l’exclusió d’experiències específiques de persones d’altres
cultures, el que tindrà dues conseqüències. A nivell exterior, impactarà en
polítiques neocolonials que promouran la forma occidental de gestionar
l’homosexualitat al Sud global (i especialment als països àrabs). A nivell de
política interna, les persones immigrants musulmanes han passat a jugar un rol
central en els debats sobre nacionalitat i pertinença cultural,
presentant-les com a inherentment
homofòbiques, intolerants i fonamentalistes. D’aquesta forma, les persones
musulmanes són construïdes com a l’alteritat a partir de la qual es reforça una
suposada identitat europea moderna, evolucionada i liberal.
Tenint en compte aquest context, a la recerca hem volgut analitzar com
viuen la sexualitat i la religió les persones migrants no heterosexuals que
provenen del Magreb, i ho hem fet a partir de 10 entrevistes i de revisar
estudis que s’han fet a altres contextos propers.
A continuació sintetitzaré breument alguns dels resultats de la recerca
centrant-me en tres aspectes: l’articulació entre pràctiques i identitats, la
gestió de la informació i la vivència de l’islam.
En relació a les etiquetes identitàries vinculades a la sexualitat,
majoritàriament les persones entrevistades són reàcies a la seva utilització.
Aquesta incomoditat està relacionada amb una experiència més fluïda de la
sexualitat i un rebuig a la idea d'encapsular el desig reduint-lo a una
categoria que es viu com a limitant.
Pel que fa a la gestió de la informació, a diferència del ritu de la
sortida de l'armari de la narrativa gai/lèsbica occidental, l'estratègia més
habitual entre les persones entrevistades en relació a les seves famílies és
traslladar la informació sense verbalitzar-la explícitament. Així, hi ha un
pacte implícit segons el qual aquesta informació es coneix però el fet de no
verbalitzar-la fa que no s'hagi d'afrontar el conflicte i permet preservar les
relacions evitant el possible conflicte per la ruptura de les expectatives.
La majoria d'entrevistats coincideix que la sexualitat és un tema tabú en
les seves famílies, però un entrevistat ironitza sobre el seu suposat tabú de
la sexualitat i les nostres ànsies de verbalitzar: “aquí parleu molt de sexe i en
practiqueu poc, nosaltres no en parlem tant i en practiquem més”.
Finalment, en relació a la vivència de la religió, les dues estratègies
principals que hem trobat són la distància o ruptura respecte la tradició
religiosa d’origen (perquè consideren que nega la seva vida afectivo-sexual) i
la compartimentalització, que és la més majoritària. Aquesta implica viure en
paral·lel la religió i la vida afectivo-sexual per tal d’evitar experimentar
una contradicció entre ambdues.
I acabo compartint un parell de reptes que ens ha plantejat la recerca. El
primer: en contraposició a la idea de construir la persona migrant musulmana
com un altre, plantejar-se com el
diàleg amb persones provinents d’altres cultures i religions ens permet
mirar-nos a nosaltres i qüestionar-nos. Com, en comptes de qüestionar les seves
estratègies, ens adonem també de les conseqüències del nostre individualisme,
del desplaçament de les fronteres entre públic i privat, la tendència en
encapsular la sexualitat o la vivència dels lligams comunitaris com una
pressió.
I el segon repte: com combinen una reflexió crítica sobre els nostres marcs
d’intervenció per evitar adoptar una mirada assimilacionista però sense que
això ens condueixi a un relativisme ètic que ens impedeixi intervenir a l’hora
d’evitar situacions d’opressió.
Gerard Coll-Planas
Gerard Coll Planas, Professor de la Universitat de Vic- Universitat Central de Catalunya i Director del Centre d'Estudis Interdisciplinaris de Gènere http://mon.uvic.cat/ceig/
No hay comentarios:
Publicar un comentario