Les dones refugiades atrapades a Grècia viuen una realitat que les colpeja
dues vegades: primer, com a persones desplaçades que busquen refugi, i després,
per una qüestió de gènere. Són dones valentes que viuen amb por. Vaig poder
viure de primera mà el dia a dia d'algunes d'aquestes dones quan, el passat mes
de gener, vaig recórrer una desena de camps de refugiats repartits pel nord de
Grècia. Aquestes són els testimonis de quatre dones sirianes que vaig tenir la
sort de conèixer:
SUZAN, 44 anys
“A Síria la dona es fa càrrec de la família i de la casa, a més de
treballar si vol, i el marit és el que ha de tenir una feina i portar un sou”,
explica la Suzan, una enginyera d’Alep que és a Grècia amb el seu marit, també
enginyer, i els seus quatre fills. “Ara, tota la feina recau en la dona:
l’educació i salut dels fills, el menjar, l’espai on vivim. És un gran
problema!”, recalca.
Vaig conèixer a la Suzan a l’estiu, però a l'agost no li vaig veure els
cabells ni una sola vegada. “Som musulmanes, i no ensenyem els cabells a cap
home que no sigui de la família propera. Als camps, portem el hijab tot el dia, no ens sentim mai amb
suficient privacitat, i és molt incòmode portar-lo sempre, fins i tot a
l’estiu, que feia moltíssima calor”, explica la Suzan, i al darrera la seva
filla fa que sí amb el cap sense parar.
“Gairebé ningú té en compte les necessitats de les dones. No ens escolten.
Volem que hi hagi més organitzacions que pensin en nosaltres i ens preguntin
què necessitem.” La xerrada s’acaba quan ho decideix l’Eyiad, el fill de sis
anys, que no va a l’escola, i obre la porta per reclamar a la seva mare i a la
seva germana. “Ho veus com som imprescindibles?”, em diu ella amb la mirada.
SIMAV, 16 anys
“Si ets una noia, sempre tens algú al darrera que jutja el que fas i ho
posa en dubte, ens sentim controlades", em diu la Simav dins una petita
tenda i acompanyada d'una amiga seva. Ella i la Heva, dues noies adolescents,
s’han fet molt amigues. Una, vol ser mestra, l’altra, enginyera aeronàutica. Em
parlen, amb certa vergonya, de la menstruació:
"Amb la regla, és molt complicat, els lavabos són a fora i no tens
intimitat”, diu. “Ens agrada ser noies, però tenim dret a ser noies lliures,
com érem abans”, recalca abans que marxi.
L'Ahlam a la seva tenda al camp de refugiats de Liti (Grècia)
SEHAM, 52 anys
La Seham emana fortalesa, i també la contagia, es
mou ràpid i amb moviments secs, i marca el ritme. Però els seus ulls revelen
certa tristesa. Primer, un tè. Després, parlem, ens coneixem, ens mirem. Noto
com m'analitza. Em diu que després ja l'entrevistaré, si li ve de gust. I li ve
de gust. “Per a les dones és més difícil. Si la meva filla de tretze anys va al
lavabo, vaig amb ella. Si durant mitja hora no sé on és, em preocupo i vaig a buscar-la.”
La Seham, kurda, em parla d'una dona combativa i
valenta, a Síria, a Grècia, on sigui. “Jo ara sóc tan forta com els homes. Per
cap d’any alguns nois van beure i volien fer servir els nostres endolls, però
jo els vaig fer fora. La dona ha de ser forta, hi ha dones a Síria que han
agafat les armes per defensar-se, i nosaltres també hem de ser fortes. Síria
era un país bonic i l’han destruït.” Li pregunto què diria a les altres dones
refugiades, si pogués. “Els hi diria que no tinguin por. Que si Déu vol
sortirem d’aquí. Els hi diria que siguin fortes com jo." Somriu, i aparta
la mirada.
AHLAM, 20 anys
Conec a l'Ahlam un dia gèlid. Per entrar al
camp m'esmunyo per un forat fet a la part del darrera, perquè l'entrada principal
és custodiada pels militars. Viu en una tenda de lona plasticosa amb el seu
marit i la seva filla, de dos anys. Sap
que vull parlar sobre les dones, i té tantes ganes d'explicar-se que no cal que
li pregunti res: "Sento que la dona aquí ho passa molt malament,
patim molt, i la majoria de vegades tota la responsabilitat recau sobre
nosaltres", diu.
L'Ahlam m'explica que també els preocupa que gent
de fora ens faci mal, als adults i sobretot als nens. Recorda que hi havia
noies que sortien a fer esport, a passejar, però es trobaven amb homes que les
cridaven i els hi deien coses, diu, i van acabar tenint por. "Vam fugir de
la guerra pensant que arribaríem a un lloc segur, però ha resultat ser tot el
contrari, no estem en un lloc segur. Em sembla que totes les dones podem dir
que no estem tranquil·les."
LAIA CREUS
@lalaiacreus (Twitter)
La Laia Creus és periodista i el passat mes d'agost va ser a Grècia
col·laborant amb l'Equip de Rescat en Emergències de Catalunya (EREC) en
diversos camps de refugiats de la zona de Salònica (Grècia). El mes de
gener d'aquest any va tornar a Grècia per documentar la situació de les
refugiades des del punt de vista femení. Ha publicat dos articles al
diari ARA fruit de les seves estades a Grècia. Actualment treballa de
guionista al programa Divendres de TV3.
