El 21 de febrer de 1913 Bloch crea la primera societat de sexologia

Antecedents històrics sobre la sexologia:

En l'antiga Grècia el metge Hipòcrates i els filòsofs Plató i Aristòtil van investigar i van oferir les primeres teories sobre la sexualitat, abordant temis temes com a disfuncions, reproducció i contracepció, avortament i ètica sexual.

Per la seva part els metges romans Sorano i Galeno van fomentar el coneixement sexual avançat i sistematitzat, incitant al seu torn a erudits islàmics a dedicar molta atenció a les preguntes sexuals. Els manuscrits islàmics, traduïts i introduïts a l'Europa medieval, juntament amb les reedicions dels grecs i els romans és convertien en els textos de referència per a les noves escoles mèdiques dels segles XVI, XVII i XVIII. Termes com les trompes de Fal·lopi, fol·licles de Graaf i glàndules de Cowper són el producte de la recerca anatòmica d'aquests segles.

El concepte de sexualitat apareix en el segle dinovè sorgit de les preocupacions i debats sobre superpoblació, psicopatia sexual, degeneració i ètica sexual. A través de la recerca biològica, mèdica, històrica, i antropològica de von Baer, Darwin, Mendel, Kaan, Morilla, Magnan, Charcot, Westphal, Burton, Morgan, Mantegazza, Westermarck, Krafft, Ebing, Schrenck, Notzing, i uns altres, les fundacions de la recerca del sexe van culminar la seva maduresa i modernització.

Iconogràfica i sexualitat a l'antiga Grècia

A la fi del segle dinou i principis del segle vint els treballs de recerca de problemes sexuals de Havelock Ellis, Sigmund Freud, i Iwan Bloch van establir les bases de la sexologia moderna.

El veritable pare de la sexologia moderna va ser el dermatòleg berlinès Iwan Bloch (1872-1922), qui va encunyar el nou terme "Sexualwissenschaft" que primerament va ser traduït com a "ciència sexual" i posteriorment com a sexologia. Bloch era un home molt erudit, que parlava diversos idiomes i la biblioteca personal dels quals tenia més de 40.000 volums. El seu estudi "La vida sexual del nostre temps i al 1907 Bloch ofereix la següent declaració programàtica:"L'autor del present treball està convençut que la pura consideració mèdica de la vida sexual, a pesar que ha de constituir sempre el nucli de la ciència sexual, és incapaç de donar una resposta justa a les múltiples relacions entre la sexualitat i els altres aspectes de la vida humana.
Per a fer justícia a l'amor en la vida de les persones i de la societat i en relació amb l'evolució de la civilització humana aquesta particular branca del saber ha de ser tractada com una part de la "ciència general de la humanitat," que està constituïda per una unió de la resta de les ciències -- de la biologia general, de l'antropologia i de l'etnologia, de la filosofia i de la psicologia, de la història de la literatura, i de la història sencera de la civilització".

El 21 de febrer de 1913 Bloch va crear la primera societat de sexologia, la "Arztliche Gesellschaft fur Sexualwissenschaft und Eugenik" societat oberta a membres no-mèdics però amb credencials acadèmiques.

Iwan Bloch

En 1919 Hirschfeld fongui a Berlín el primer institut de sexologia del món amb una biblioteca de 20.000 volums, 35.000 fotografies i una extensa col·lecció d'objectes i obres d'art. En 1921 Hirschfeld, organitza el primer congrés de sexologia de la història, un congrés de 6 dies a què acudeixen científics del món sencer, dividint en quatre àrees: Endocrinologia Sexual, Sexe i Lleis, Control de la Natalitat i Educació Sexual.
Albert Moll, company i rival de Hirschfeld va criticar el congrés com purament propagandístic i cinc anys més tard organitza a Berlín el primer congrés "purament científic" sota el nom de "Congrés Internacional per a la Recerca Sexual". En 1933 l'institut de sexologia de Hirschfeld va ser saquejat pels nazis i els seus documents van ser cremats públicament.

Acabada la Segona Guerra Mundial i la sexologia experimenta un ressorgiment als Estats Units gràcies als esforços d'Alfred C. Kinsey, culminats en els denominats "informes Kinsey", "La conducta sexual en l'home" de 1948 i "La conducta sexual en la dona" de 1953. Kinsey va significar un nou avanç en la recerca sexual no-mèdica.

Ja avançat el segle XX, el mèdic ginecòleg William H. Masters i Virginia Johnson van contribuir definitivament als avanços en sexologia amb els seus estudis "Resposta sexual humana" de 1966 i "Inadequació sexual humana" en 1970, publicacions que constitueixen la base de la teràpia sexual moderna.

Equip d'Assexora't

14 de Febrer, dia europeu de la Salut Sexual

L'objectiu de la celebració d'aquest dia és el de conscienciar i sensibilitzar de la necessitat de mantenir uns hàbits sexuals saludables.

Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), podríem definir la salut sexual com l'estat físic, mental, social i emocional relacionat amb la sexualitat.

Per tant, la salut sexual consisteix, no tan sols a no estar malalt i a no patir alguna disfunció, sinó que també consisteix en la integració dels elements somàtics, emocionals, intel·lectuals i socials de l'ésser sexual per mitjans que siguin positivament enriquidors i que potenciïn la personalitat, la comunicació, l'afectivitat i l'amor. I que ha de permetre viure la sexualitat d'una manera integral, autònoma, igualitària, satisfactòria i respectuosa, amb la garantia dels drets sexuals i reproductius.
El terme de sexualitat està influenciat per factors culturals, religiosos i socials, entre més. La sexualitat és un aspecte central de l'ésser humà, que ens acompanya al llarg de tota la vida, des de que naixem fins que ens morim, i s'expressa tant en l'àmbit dels sentiments i les emocions com en el del comportament, i que inclou sexe, gènere, identitats i rols, orientació sexual, erotisme, plaer, intimitat i reproducció.

És per això, que la sexualitat s'ha de viure positivament i se situa com un element rellevant en la valoració de la qualitat de vida de les persones i que contribueix a generar una vivència de benestar, personal i relacional.

Una bona educació envers la salut sexual beneficia a l'ésser humà tant física com mentalment, per la qual cosa hem de seguir amb l'esforç que aquest tema sigui parlat d'una manera natural i saludable en les nostres converses quotidianes, tant en la dels joves com en les dels adults.

Alguns consells envers la salut sexual:

Trobem un punt clau l’inteligència emocional envers la salut sexual.
La intel·ligència emocional podria definir-se com la capacitat d'entendre les emocions pròpies i les alienes. Així es poden gestionar de forma saludable els impulsos i desenvolupar habilitats socials per a relacionar-nos amb altres persones. Això inclou les relacions afectives i les relacions sexuals. També potenciarà el fet de tenir més xarxes socials i una major motivació laboral, perquè es maneja millor l'estrès i la frustració.
Quant a la sexualitat, conèixer les nostres emocions i la de l'altra persona ens ajuda a realitzar pràctiques sexuals consensuades, que ens donin plaer a les persones involucrades.
També influeix a saber gestionar millor els conflictes quan aquests es produeixen. Podrem dir que no amb assertivitat al que no volem, demanar el que ens agrada, etc.
 

Vinga va que ens enrotllem, les recomanacions:

Fer exercici amb regularitat.
Al practicar exercici experimentarem una millora emocional i, aquest estat de benestar i satisfacció, segurament augmentarà la libido. A més, l'exercici regular millorarà la condició física, la qual cosa ajuda a gaudir més en el llit".

Deixar el tabac.
Perjudici del consum de tabac en la funció erèctil. "El tabac afecta els fluxos sanguinis del penis, avançant l'envelliment prematur de les seves artèries".

No realitzar pràctiques de risc.
Una bona salut sexual depèn de múltiples factors. "Entre els més importants està l'ús de mètodes anticonceptius, els quals ajuden a prevenir infeccions de transmissió sexual (ITS) i embarassos no planificats".

Recordem que l'únic mitjà que prevé les ITS és el preservatiu.

Practicar tècniques d'autocontrol emocional.
L'estrès sol produir una disminució del desig sexual en reduir el nivell de testosterona en sang. En aquests casos, "la pràctica regular de la respiració, la relaxació muscular i el mindfulness o la meditació poden ajudar a regular les emocions".

Evitar relacions tòxiques
També en el pla emocional, cal evitar les relacions tòxiques. "Tota relació de parella ha de ser una relació entre iguals, consentida per totes dues parts, sense pressió, xantatge o violència".

Millorar la informació sexual
És molt important estar al corrent de les pràctiques de risc i els mètodes al nostre abast per a evitar aquests regs. Conèixer què és una relació i saber on acudir quan sorgeix algun problema.

Conèixer-se
Hem de conèixer-nos com a éssers sexuats, conèixer el nostre cos, aprendre a voler-nos, valorar-nos, agradar-nos, i saber expressar la nostra eròtica de manera que siguem felices, acceptant totes les nostres peculiaritats.

Comunicar-se
Una major comunicació és igual a un menor risc de malentesos en el terreny sexual i major probabilitat de millorar la qualitat de la trobada eròtica.

Equip d'Assexora't

 

Dia contra la mutilació genital femenina

La mutilació genital femenina és un conjunt de procediments que consisteixen en alterar o danyar els òrgans genitals femenins per raons que res tenen a veure amb decisions mèdiques. Està reconeguda internacionalment com una violació dels drets humans de les dones i nenes.
Reflecteix una desigualtat entre els sexes molt arrelada i constitueix una forma extrema de discriminació contra dones i nenes. Aquesta pràctica viola els seus drets a la salut, la seguretat i la integritat física, el dret a no ser sotmeses a tortures i tractes cruels, inhumans o degradants i el dret a la vida en els casos en què el procediment acaba produint la mort.

Entre les seves complicacions immediates es troben el dolor intens, xoc, hemorràgia, tètanus, sèpsia, retenció d'orina, nafres obertes a la regió genital i lesions dels teixits genitals veïns.



Les conseqüències a llarg termini poden consistir en:

• Infeccions vesicals i urinàries recurrents;
• Quistos.
• Esterilitat.
• Augment del risc de complicacions del part i mort del nounat.
• Necessitat de noves intervencions quirúrgiques, per exemple quan el procediment de segellat o estrenyiment de l'obertura vaginal (tipus 3 esmentat anteriorment) s'ha de corregir quirúrgicament per a permetre les relacions sexuals i el part. A vegades es torna a tancar novament, fins i tot després d'haver donat a llum, amb el que la dona es veu sotmesa a obertures i tancaments successius, augmentant-se els riscos immediats i a llarg termini.

Encara que la pràctica de l'ablació no pot justificar-se amb raons mèdiques, en molts països l'executa professionals de la medicina i cada vegada de forma més assídua, la qual cosa constitueix una amenaça per a eradicar el problema. Un estudi recent mostra que el 18% de les mutilacions en les nenes i les dones han estat practicades per professionals de la salut i en alguns països aquest percentatge aconsegueix el 74 per cent.
Aquesta pràctica es concentra en 29 països d'Àfrica i d'Orient Mitjà, no obstant això es tracta d'un problema universal i és una pràctica comuna en alguns països asiàtics com l'Índia, Indonèsia, l'Iraq i Pakistan, així com entre algunes comunitats indígenes de Llatinoamèrica, com la de Emberá a Colòmbia. Així mateix, persisteix en les poblacions emigrants que viuen a Europa Occidental, a Nord Amèrica, Austràlia i Nova Zelanda.

Al juliol de 2018, el Secretari General va realitzar l'informe "Intensificació dels esforços mundials per a l'eliminació de la mutilació genital femenina", on s’indica que els esforços per a acabar amb aquesta pràctica han de dirigir-se als grups de dones i nenes que corren major risc, en particular les que sofreixen formes múltiples de discriminació, com les dones refugiades i immigrants, les dones que viuen en comunitats rurals i remotes i les nenes petites, amb l'objectiu de no deixar a ningú enrere. De la mateixa manera, els principis de la universalitat i el respecte dels drets humans sobre els quals se sustenta l'Agenda 2030 exigeixen que les parts interessades facin front a aquesta pràctica, independentment de les circumstàncies individuals, les normes culturals i socials imperants, o el país d'origen o destinació.

La celebració d'aquest Dia també forma part de la Iniciativa Spotlight, un projecte conjunt de les Nacions Unides i la Unió Europea per a eliminar totes les formes de violència contra les dones i la nenes. En concret, s'ocupa de la violència sexual i de gènere, que inclou la mutilació genital femenina, a l'Àfrica subsahariana.
Si et trobes a Nova York entre el 6 de febrer i el 25 de març, pots visitar l'exposició "68 milions de nenes en perill" en la Seu de l'ONU. L'exposició celebra els assoliments aconseguits en les últimes dècades en la lluita mundial per a acabar amb la mutilació genital femenina. Organitzada pel Fons de Població #Dysturb (comunitat de periodistes que publiquen als carrers), vol conscienciar sobre la necessitat d'acabar amb aquesta pràctica.

Què fa l'ONU per a acabar amb l'ablació?

El programa conjunt de UNFPA i UNICEF es duu a terme a escala comunitària, nacional, regional i internacional i amb ell es pretén conscienciar sobre el mal que causa aquesta pràctica. També busca apoderar a les comunitats, les dones i les nenes perquè l'abandonin.
El UNFPA contribueix, a més, a enfortir els serveis de salut perquè evitin la mutilació genital i tractin les complicacions que causa. També treballa amb organitzacions de la societat civil que promouen programes educatius, al mateix temps que coopera amb líders religiosos per a desvincular-la de la religió, i col·labora amb els mitjans de comunicació per a fomentar el diàleg, creant així un preuat suport per a la seva eradicació.
Amb el suport del UNFPA i altres organismes de l'ONU, alguns països han aprovat lleis que prohibeixen la mutilació genital i han impulsat polítiques nacionals per a la seva eradicació.

Curiositats;

Waris Dirie La flor del desert.



La seva vida sembla arrencada d'una novel·la, i és alhora terrible i esperançadora. Ningú podrà reflectir-la de forma més fidel del que ella ho ha fet.
Relat d'una nena somali que va créixer entre cabres i camells i que avui s'ha convertit en una de les veus internacionals més fermes contra l'oprobi de la mutilació genital femenina.
Però no totes han pogut realitzar el recorregut vital de Waris Dirie, ni han aconseguit un lloc en el món com ella. La seva germana Halimo va morir com a conseqüència de l'ablació.
Als 13 anys va fugir d'unes noces de conveniència i va caminar dies pel desert abans d'arribar a Mogadiscio, capital de Somàlia. Allí, els seus parents la van manar a treballar com a criada a l'Ambaixada del seu país a Londres, on va passar l'adolescència sense saber llegir ni escriure.
Abans de tornar a un país destrossat per la guerra, va preferir romandre il·legalment a Londres on va conèixer a Marilyn, una dependenta amb caràcter, que la va acollir i les dues es van fer amigues íntimes.

Aquesta és una història de violència i injustícia que es construeix sobre les bases d'una crítica cap als costums religiosos d'alguns països, com la castedat obligada o la mutilació genital femenina; però que acaba constituint-se com un conte de fades que no deixa a un costat la duresa del món actual”.

Dades relacionades:

• Es calcula que hi ha almenys 200 milions de nenes i dones mutilades a tot el món.
• En l'actualitat, cada any es mutilen els genitals a tres milions de nenes.
• 44 milions de nenes menors de 14 anys han sofert l'ablació, principalment en Mali (73%), Gàmbia (56%), Mauritània (54%) i Indonèsia (49%).
• Els països amb la prevalença més alta entre nenes i dones de 15 a 49 anys són Somàlia (98%), Guinea (97%), Djibouti (93%) i Egipte (87%).
• L'ablació és causa d'hemorràgies greus i altres problemes de salut tals com quistos, infeccions i infertilitat, així com complicacions en el part, i comporta, a més, un major risc de mort de nounats.
• La mutilació genital femenina és una violació dels drets humans de les nenes i dones.
• L'Objectiu de Desenvolupament Sostenible número 5, Igualtat de gènere, inclou entre les seves metes "Eliminar totes les pràctiques nocives, com el matrimoni infantil, precoç i forçat i la mutilació genital femenina" (meta 5.3).

Equip d'Assexorat:

Un breu repàs per la història cinematogràfica

En moltes ocasions, el cinema ha estat un reflex no només d'una societat, també d'una època, uns costums i uns valors.
Durant la trajectòria cinematogràfica hem vist tant l'evolució com la involució de diferents àmbits de la sexualitat i rols de gènere. També per a veure com ha quedat retratada la sexualitat al llarg de la història.

Hem de dir, que al mateix temps de crear un historial, és molt important l'educació sexual que s’imparteix ja sigui òptima o errada,  també els estereotips, els tòpics i altres conceptes que es creen a través de la cinematografia.
Hem de dir, que una bona forma de reivindicar els nostres drets en aquesta societat és a través de l'art, i el cinema.

Avui ens decantem pel cinema LGTBI.

S'ha creat una evolució diferent a Hollywood respecte al cinema europeu, en aquesta última la veu de l'autor ha tingut, per tradició, més pes que la dels productors. Amb la qual cosa, resulta molt interessant, veient-ho des de perspectiva històrica, com el cinema de Hollywood havia de sublimar i discriminar a gais i lesbianes en el cel·luloide pel Codi Hays, que imposava clarament una censura per a "protegir al públic i mantenir la decència".

El cinema ha tocat la temàtica LGTB des dels seus orígens. La sexualitat mateixa és un dels temes de l'art més antic i les que són considerades “diferents” a la norma tampoc han estat l'excepció.
És complicat veure l'evolució del LGTB al llarg de la història de manera resumida. No obstant això, convé fer un exercici de síntesi i recórrer, encara que sigui breument, com ha canviat la percepció i els personatges homosexuals, bisexuals i transsexuals al llarg de la història, veient-lo des del gegant que és la indústria hollywoodiense com també es va recollir en el principal cinema europeu.

Fa no tants anys les identitats sexuals i de gènere que no anessin normatives eren considerades aberracions o malalties. Seria una mentida dir que les coses han canviat massa, però la societat a avançat prou com perquè importants sectors de la societat defensin la validesa, el respecte, la tolerància i l'acceptació del que és completament valgut i respectable.
La representació que se li donava al col·lectiu LGTBI al cinema estava envoltat d'estereotips que només buscaven fer riure al públic. Naturalment hi havia una representació positiva, però sempre era com el cas de Ben Hur (1959) o El falcó Maltes (1941), totes dues pel·lícules el protagonista de les quals era una icona masculina interpretant a un personatge ambiguament homosexual. Havien de fer en l'ocult el que tots els altres feien en públic.

En la resta de pel·lícules que no reien del col·lectiu LGTB aquests acabaven morts, com és el cas de Rebel sense causa (1956) o La Calúmnia (1962).

I arribem al cinema modern, on podem veure personatges LGBT vivint les seves vides i les seves relacions a plenitud. Des de Filadèlfia (1993) a la vida de Adele (2013). De Carol (2015) a Una dona fantàstica (2017).
És el moment de mostrar-li al món que la gent LGBTI és com qualsevol altra persona que ensenya, sofreix, creix, s'equivoca i encerta. Sense estereotips, tòpics ni generalitzacions. I mostrar-li a la comunitat LGBTI, sobretot la més jove, que no hi ha absolutament gens dolent en ells i amb la seva forma de ser.

Equip d'Assexorat

Una setmana com aquesta, ja fa 137 anys, naixia Adeline Virginia Stephen Woolf, més coneguda com a Virgínia Woolf.

Virginia Woolf és considerada una pionera del feminisme, entre d’altres, va escriure sobre experiències de la dona que mai ningú havia relatat abans.

Va tenir una sèrie d'infortunis amb la família desenvolupant un trastorn mental sever. Aquests esdeveniments van marcar la seva trajectòria i li van provocar profundes depressions. No obstant això, ella tenia molt a dir, tenia un objectiu que complir. 

Per a ella no havien panys, forrellats ni barreres que impedissin la llibertat de la seva ment.

Bé, comencem:

La seva obra forma part del corrent literari conegut com a "modernisme", els seus textos es diferencien d'altres autors de l'època. Molts dels seus escrits tractaven sobre sexualitat sense embuts i amb un estil més directe. 

Virginia va començar a crear una veu feminista, va tractar temes que no encaixaven amb la tradició. Va col·locar l'accent en les experiències i els pensaments interns que se succeeixen dins de la ment dels seus personatges. 

Poc després i durant la Primera Guerra Mundial altres escriptors van escriure històries sobre els successos violents que es donaven en el camp de batalla. Com a Virgínia no se li deixava anar a peu de guerra, va posar el seu ull narratiu en l'impacte de la guerra en la vida de la llar i els esdeveniments del dia a dia. 

Aquest abordatge va revelar traumes de l'àmbit personal i la profunda tristesa que es respirava en l'ambient. Algunes autores de l'època com Katherine Mansfield la van criticar amb duresa per no escriure directament sobre guerra i política. Però Virginia va continuar amb la labor que s'havia plantejat i va continuar escrivint convençuda. 

Ella sabia el que volia transmetre.

Va criticar el sistema patriarcal com la base que sustenta la propietat privada i el món del treball, plagat d'hipocresia, cobdícia i servilisme. 

Ella ja parlava d'igualtat salarial entre homes i dones, parlava d'equitat i respecte. 

En l'actualitat continuem organitzant marxes per a canviar legislació, ella de nou, va ser una propulsora.

Per exemple, en el seu llibre "Una habitació pròpia" explica amb claredat que si una dona no té llibertat econòmica no pot donar-li regna solta a la seva creativitat i al seu intel·lecte. Propugnava la idea d'igualtat per la qual totes les dones tinguessin igual accés a l'educació, a un sou digne i a ser autosuficients.

Virginia es va enfrontar amb l'educació tradicional amb la qual havia estat criada i va proposar una mirada diferent sobre el “masculí” i el “femení”. Sostenia que les característiques que utilitzem per a identificar a home i done estan socialment construïdes.

També va tocar temes en els seus escrits com el lesbianisme i la bisexualitat.

Virginia creia profundament en el poder que tenim com a dones i el va demostrar en la seva vida i la seva literatura. Encara avui ens proposa que seguim el nostre instint, que trobem les nostres pròpies raons i que arribem a conclusions que siguin nostres. 

Cadascuna pot i ha de triar el millor per a si, encara que en el camí li toqui desafiar convencions socials per a aconseguir-lo.

Finalment el seu trastorn i la depressió van arrasar amb la seva vida, al març de 1941 Virginia va omplir la seva roba amb pedres, va caminar fins al riu Ouse, pròxim a la seva casa, i es va deixar portar per les aigües, creant un corrent feminista que segueix molt viva a dia d'avui.

Equip d'Assexora't

MATERNIDAD Y TRABAJO SEXUAL

Vivo la maternidad como la experiencia más dura y difícil de mi vida y, a la vez, la más reconfortante si así lo deseas (como es mi caso). Es duro y difícil porque desde el momento en el que sabes que estás embarazada dejas de ser tu prioridad y pasa a serlo esa nueva vida que vas a dar. Su felicidad se convierte en lo más importante y cualquier cosa que pueda hacerle daño se convierte en tu peor enemigo. Lo más duro es cuando ese algo eres tú.

La vida está llena de situaciones que pueden herir, frustrar, traumatizar... Algunas son necesarias y te hacen una persona más fuerte, otras las veo totalmente innecesarias y, precisamente por eso, duelen más. Ser madre y puta es la peor incertidumbre innecesaria que he vivido hasta el día de hoy.

Sí, soy madre y soy trabajadora sexual, como tantas compañeras de profesión. Y amo ser madre y me encanta mi trabajo porque me permite vivir la maternidad más que cualquier otro trabajo que haya tenido. Entonces... ¿Cuál es el problema? El estigma.

El estigma es una palabra que oímos mucho, pero no somos conscientes de su peso hasta que no lo vivimos en nuestras carnes.

Me considero una buena madre, al menos me esfuerzo por serlo. Mis hijos crecen sanos y felices y este es el mayor regalo que como madre puedo recibir. Pero un fantasma constante me persigue, un fantasma que me aterra, mi mayor pesadilla: que algún día mi trabajo se convierta en el motivo de su dolor.

Mis hijos saben a qué me dedico. Soy defensora de que los niños entienden cualquier cosa si se la explicación se adecúa a su edad y madurez, y así les expliqué mi profesión, no sin cierto miedo y reparo. Lo entendieron perfectamente, no le dan más importancia, siguen viviendo felices porque ese trabajo permite a mamá llevarles y recogerles del cole, pasar las tardes con ellos, darles el beso de buenas noches e ir juntos a actividades los fines de semana. Mamá rara vez se pierde un festival del cole o un concierto extraescolar y aún así tenemos dinero para poder ¿?. Pero hay una parte que no entienden: por qué el resto de la sociedad ve algo malo en el trabajo de mamá. 

Una vez mi hijo mayor me preguntó qué había de malo en dar cariño y diversión a otra persona, que por qué la gente veía mal a una trabajadora sexual si eso era lo que hacía. Me fue muy duro explicar los tabús y prejuicios de la sociedad, el cómo la misma cosa, dependiendo del contexto o de quién la hiciera, se veía bien o mal.

Aun así mis hijos están felices con la familia que tienen y no dan explicaciones sobre el trabajo de su madre (aunque si les explican a los demás niños que ‘puta’ no es un insulto y que la mayoría de las putas son feministas, cosas de niños). Pero a mí eso me hace daño. He educado a mis hijos para que sean sinceros, para que sean ellos mismos y no se escondan, que se sientan orgullosos de quienes son... Pero ¿parece que? no del trabajo de su madre. Y me sigue dando miedo que algún día algún papá o alguna mamá del cole me reconozca y empiecen a meterse con los hijos de puta del cole, mis hijos. 

Un amigo, compalero de profesión y activismo, me dijo  un día que podríamos ver la lucha ganada cuando nuestros hijos no tuvieran que esconder el trabajo de sus padres. Esas palabras me llegaron al alma. 

Hoy por hoy hago activismo, pero tengo que elegir qué batallas pelear por miedo a que mi secreto se descubra y se vuelva contra mis hijos. Duro tener que elegir entre la causa de tu vida y tu vida misma. 

Por eso en Hetaira creemos firmemente en la importancia de trabajar contra el estigma, de que esos proyectos de sensibilitdad de los que nos hablan los políticos sean hechos por putas y para cuidar de los hijos de puta que son niños que merecen los mismos cuidados que los demás. Creemos en la necesidad de que se empoderen esas maravillosas madres que harían lo que fuese por sus hijos, lo harían y lo hacen pagando con sufrimiento el coste del estigma de su profesión. 

Viko con K es trabajadora sexual y miembro del Colectivo Hetaira

 Hetaira es un colectivo que nació en 1995 con la intención de defender los derechos de las mujeres que ejercían la prostitución. Pero no solamente se centran en esta lucha, su idea es organizarse para combatir el estigma social que recae sobre este colectivo de mujeres. Reclaman el poder trabajar tranquilas, organizarse, sindicarse y cotizar, además de denunciar las agresiones físicas, los chantajes y los abusos de poder que sufren.

Hetaria es el nombre que se les daba en la antigua Grecia a las mujeres libres, independientes, que ejercían la prostitución y que disponían de una esmerada educación y, algunas, gran influencia y prestigio social.

Prevenció de les agressions sexistes i la tolerància als espais d’oci

#NoJodasLaFiesta és més que una campanya de sensibilització, es tracta una declaració d’intencions: un espot en format de videoclip carregat de missatges directes, amb un ritme fresc i que s’enganxa, contra les situacions normalitzades d’assetjament i abús sexual en l’oci nocturn i les festes populars.

https://www.youtube.com/watch?v=jOXWYyLrVtY

Els espais d’oci, principalment nocturns, són contexts on a més de la diversió, l’apreciació de la música, l’intercanvi d’experiències i la socialització, les persones també utilitzen per a la cerca d’experiències afectivo-sexuals. En aquests contexts, que resulten ser molt permissius cap a la violència sexista, es reflexa l’alta tolerància cap a certes conductes que en altres espais no es toleren i que són resultat, una vegada més, de la socialització de gènere i del sistema heteropatriarcal en el qual encara ens trobam. Si a aquest fet li afegim el risc que suposa el consum de substàncies (sigui l’alcohol o d’altres), que sol fer que la percepció del risc i la resistència disminueixi, de vegades fa que la capacitat d’establir els límits del que volem i no volem fer es dissolgui.

Els darrers esdeveniments ocorreguts a algunes festes han tornat a posar de manifest la injusta, a la vegada que no equitativa, atribució de la responsabilitat que fem de les persones actrius de les agressions sexistes, així com també la irresponsabilitat que suposa desviar l’atenció cap a aspectes que no són la base d’aquestes agressions. Per una banda, una gran part de les campanyes que s’han vingut desenvolupant, han posat el focus al NO, que ha de ser expressat per les dones, quan, en veritat, hi ha moments a les festes en els quals les dones no som capaces d’expressar negatives, sigui per què el consum de substàncies ens ho impedeix o per què els mandats de gènere ens bloquegen o impedeixen que la resposta sigui fermament negativa, sense oblidar que de vegades els codis del ligoteo no són igualment entesos entre les persones, però aquest és un altre tema a tractar a part.

A través de situacions que són freqüents, socialment normalitzades i que reben suport de certs mites i creences sexistes, s’ha volgut situar la responsabilitat de les agressions en les persones que les exerceixen, ja que suposen la base de conductes que podem percebre als espais d’oci i que suposen l’entrada a agressions que consideram més susceptibles de penalitzar, sigui socialment o legalment, quan en realitat totes poden ser susceptibles d’aquestes penalitzacions.

Es deixa clar que el consum d’alcohol, que s’ha de dir que és la substància més present en totes les agressions, i d’altres substàncies mai és una excusa que els homes puguin utilitzar per justificar les seves conductes cap a les dones; així com que una dona hagi begut o consumit altres substàncies, o la roba que porti o els balls que pugui realitzar, entre d’altres, tampoc la responsabilitzen en cas de ser agredida. Aquest ha estat un dels principals objectius de l’espot, juntament amb la sensibilització cap a potencials homes agressors i la importància de què tota la societat es faci responsable d’aquestes agressions, ja que si les permetem per què estem a un espai de festa, on assumim que aquestes coses passen, les estem legitimant i donant el vist i plau per a què segueixin succeint.

#NoJodasLaFiesta llança missatges alternatius que situen la responsabilitat on correspon: no en el consum de substàncies ni en la persona agredida sinó en la persona que realitza l’agressió i en les persones que observen i permeten que succeeixin. Si quan surts de festa, consumeixes i perds els papers, no fotis la festa i fes un plantejament de deixar de consumir, reduir el consum, deixar de sortir o posar-te les ulleres violetes.

Energy Control compta amb una trajectòria de reconeixement de la feina feta principalment als contexts d’oci, amb la recollida d’informació directa i de primera mà de les tendències generals dels consums i de les dinàmiques que estableixen les persones que freqüenten les festes, possibilitant així la realització d’avaluacions crítiques i constants de les actuacions que realitzam amb la població destinatària.

No només pretenem sensibilitzar i implicar a les persones que acudeixen a aquests espais, sinó que també es pretén arribar a les persones professionals de l’oci, siguin persones propietàries, organitzadores d’esdeveniments o personal que fa feina a aquests espais, ja que consideram que tenen un important paper com a agents preventius de salut en quant als riscos associats als consums de substàncies com en quant a les agressions sexistes que es donen als mateixos.

Energy Control, el programa de l’entitat Associació Benestar i Desenvolupament (ABD), amb modèstia i amb la nostra petita contribució en quant a la sensibilització i la prevenció de les situacions de violència sexista, reclama espais d’oci lliures d’agressions sexistes.

Alicia Bustos Vargas
Energy Control 

Alicia Bustos Vargas, és psicologa de formació, coordinadora d’Energy Control a Balears (ABD) i responsable del projecte Tria Triar (En Plenes Facultats, FSYC). Té coneixements relacionats amb drogues i reducció de riscos amb perspectiva de gènere. Amant de la vida, de les persones, dels viatges i dels somriures.

Ser mare

Quan arriba el desig de ser mare, la dona, amb independència de l’estat social o la condició sexual hauria de poder-ho ser. Sigui una dona sola (mare soltera) o una parella de dones lesbianes, hauran de buscar ajuda en la reproducció assistida.

Ja fa molts anys que la medicina reproductiva ajuda a la dona a ser mare, aplicant la ciència de la forma més natural possible. I actualment, i cada vegada més, tant dones soles com parelles de dones són mares gràcies als tractaments de reproducció.

Abans de realitzar qualsevol tractament per a poder embarassar a una dona caldrà fer unes proves mèdiques per comprovar l’estat de salut i de fertilitat de la dona i garantir així els resultats dels tractaments i que l’embaràs es desenvolupi de forma normal fins al final.

Els Tractaments

La Inseminació artificial amb semen de donant serà la tècnica més freqüent utilitzada per a dones que vulguin ser mares solteres o parelles de dones lesbianes. La inseminació és un procés senzill en el que es controla que es doni l’ovulació correctament (estimulant o no) i just abans s’introdueix a l’úter de la futura mare una mostra que conté espermatozoides procedents d’un donant d’un banc de semen. L’assignació del donant de semen es realitza tenint en compte les característiques físiques de la dona i el grup sanguini i RH. Actualment també es poden fer tests de compatibilitat per eliminar els riscs genètics de malalties recessives a l’hora de triar el donant de semen.

La Fecundació in vitro ajudarà a aquelles dones que per factors propis de la dona la inseminació artificial no pot ajudar (baixa reserva ovàrica, edat avançada, obstrucció de trompes..). En la fecundació in vitro estimularem l’ovari per aconseguir la màxima resposta possible i extraurem els òvuls per tal d’ajuntar-los amb els espermatozoides de donant al laboratori. Després d’uns dies de seguiment de l’evolució dels embrions es col·locarà 1 o 2 embrions a l’úter perquè allí s’hi produeixi la implantació. 

Una variant de la fecundació in vitro que és única per a parelles de dones és el que coneixem com a mètode ROPA (Recepció d’Òvuls de la Parella). És a dir, que una de les dues dones es sotmeti a l’estimulació ovàrica i d’altra banda, els embrions es transfereixin a l’úter de l’altra dona de la parella. D’aquesta manera, una és la mare biològica i l’altre la mare gestant, aconseguint la implicació total de les dues dones de la parella en el projecte de la maternitat.

Cal descartar que els Bancs de Semen són els encarregats de seleccionar els donants de semen que compleixin els requeriments mèdics, genètics, psicològics i fèrtils que exigeix la llei. Abans de ser acceptats com a donants es sotmetran a una bateria de proves molt exhaustives per descartar riscs per a la gestant i el seu futur nadó.

Malauradament en aquest país, la maternitat en solitari o per a parelles de dones no està coberta per centres públics i cal recórrer a Centres privats. Allí estan àmpliament especialitzats per poder ajudar a tot tipus de pacients i necessitats.  A nivell legal, la persona o persones que firmin el consentiment de la tècnica que es realitza, determina els drets i deures de maternitat dels fills/es que s’obtinguin del tractament.

Una vegada s’hagi decidit que es vol ser mare, és molt important consultar tots els dubtes que es pugui tenir sobre aquest tema per tal de poder afrontar-ho amb la màxima tranquil·litat i confiança. 

Si vols ser mare, pregunta, busca informació, llegeix i endavant, que  segur que ho aconseguiràs.

Pels que vulguin ser pares solters o parelles de pares, la resposta també es pot trobar a la medicina reproductiva. Els pares necessitaran una subrogació d’úter (de lloguer) i òvuls de donant. Actualment, des de les societats científiques s’està pressionant per legalitzar la subrogació d’úter a Espanya, ja que actualment la llei no ho permet i els que volen ser pares biològics han de desplaçar-se a un altre país.

Imma Saumell

Directora de Laboratori de Reproducció Assistida d’Embriogyn

www.embriogyn.com

https://www.facebook.com/embriogyn

Imma Saumell i Puig, Directora del Laboratori de Fecundació in vitro d’Embriogyn. Nascuda a l’Espluga de Francolí el 1980 és llicenciada en biologia per la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 2004. Màster en Reproducció Humana Assistida va cofundar el Centre de Reproducció Humana Assistida Embriogyn l’any 2006 com a primer centre de fertilitat de la capital de Tarragona per poder ajudar a complir els somnis de moltes persones de ser mares. Apassionada de la medicina de la reproducció treballa per la divulgació de les tècniques de Reproducció Humana Assistida i la seva acceptació i normalització en tots el sectors de la societat.