De mayor quiero ser Puta

Puta es una palabra que me ha acompañado toda la vida, a mí y a todas

Puta por rebelarme 

Puta por responder

Puta por callarme

Puta por decir lo que siento

Puta por disfrutar de mi cuerpo

Puta por no acatar 

Puta por ir desnuda

Puta por ir vestida 

Puta por no tener relaciones sexoafectivas ajustadas a la “norma”

Puta por Amar

Puta por dejar de Amar

Puta por seducir

Puta por ser mas fuerte que ellos

Puta por hacer lo que me da la gana

Puta por no reproducir el rol establecido

Puta por exigir que se me reconozca

Puta por transformar

Puta por sentirme satisfecha

Puta por ejercer mis derechos

Puta por actuar desde la Libertad

Puta por existir 

De hecho considero que si ser Puta hace referencia a todo eso, de mayor quiero ser mas puta si cabe, quiero seguir desacatando normas estúpidas, rebelándome contra un sistema de poderes que no reconozco como propio, quiero seguir disfrutando de mi cuerpo y mi sexualidad sin límites, quiero que se me reconozca y se me valore, quiero decir sí cuando lo sienta y decir no cuando me dé la gana, quiero ser la única dueña de mi vida y no depender de nadie, quiero tener mi propia opinión y poder defenderla con vehemencia e insolencia, quiero en definitiva ser y estar en el mundo como yo decida y no como me impongan, porque si no ser Puta significa siempre ceder, perdonar, ser buena y obediente y olvidarme de mí, que se olviden, yo Puta hasta que me muera, con orgullo y satisfacción, al fin y al cabo solo las mujeres que transgreden la norma, las mas putas en el buen sentido de la palabra, serán las que transformaran el mundo.

Rosa Casas

Mi nombre es Rosa Casas, mi esencia activista, feminista y revolucionaria  y mi objetivo acabar con la dominación masculina en todos los ámbitos, incluído en el sexual.

Siempre defendí la igualdad, desde que me recuerdo abanderaba el feminismo en mi instituto sin saber que era feminista.

Profesionalmente hace 10 años que doy clases de género e igualdad en la universidad, en varios centros de formación, y en la asociación de la que soy fundadora y alma –DHIDES-.  Diez años hablando con mujeres y hombres para comprender el impacto del género en nuestras actitudes y comportamientos. Diez años pensando que todas las mujeres que sufren violencia estan casadas con el mismo macho cabronazo. Diez años indignada por la poca concienciación y sensibilización que hay sobre este tema, el del género, el de la violencia de género. Diez años viendo como cuando hablo de igualdad me tildan de radical feminista porque existen resistencias patriarcales que destruyen la argumentación y la reflexión y siguen anclándose en creencias irreflexivas impuestas. Diez años contaminando de igualdad los espacios que habito, porque si hay una manera de destruir este sistema machista es empezando a visibilizar desigualdades una misma. No me voy a esperar a que lo hagan por mí.

Pessigolles

El barri canviava cada estiu amb l’arribada dels inquilins de temporada baixa. La Caroline, la fillola dels veïns alemanys, va ser la meva millor amiga d’entretemps, quan l’escola feia aquell parèntesi que al principi era engrescador i que després d’unes setmanes esdevenia insuportable, l’eternitat personalitzada. Vaig deixar de fer migdiades per poder passar més temps amb aquella nena rossa d’ulls de color blau digne d’enveja, sana o insana, ja ningú no m’ho retraurà. Ens enfilàvem al garrofer que ara forma part del jardí dels meus pares i que per aquell llavors era el primer arbre del mini-bosc refugi de tots els nens i nenes del veïnat. Ara ja no queda res de tot allò, és un continu de cases unifamiliars i xalets de bon aspecte, i només el garrofer que el meu pare cuida diligentment des de l’any 92 és testimoni d’un passat encara present.

Ens agradava perdre’ns per aquell bosc en miniatura que coneixíem de memòria –jo molt més, que per alguna cosa era l’autòctona en aquesta història– però el nostre joc preferit consistia en traçar objectes invisibles a l’esquena, de l’una i de l’altra, per veure qui n’endevinava més. Aquell joc era tan universal que no ens calien paraules, només una mica d’imaginació. Sol. Casa. Cotxe. Pilota. Arbre. Gos? –gat–. Llapis? –bolígraf–. Tot era simple perquè llavors, més que menjar-nos el món, només l’intuíem i el dibuixàvem. Així vam passar tres estius consecutius mentre creixíem sense adonar-nos, sense que el temps fos un parany. No vam abandonar el nostre llenguatge corporal perquè era l’únic que ens servia per a comunicar-nos. L’alemany em semblava tan impossible que em vaig escarrassar per desenvolupar totes les habilitats que permet el dibuix a mà alçada. Els objectes que ens projectàvem a l’esquena eren cada cop més complexos i, fins i tot, hi vam transferir idees, donant el salt al món metafísic.

La Caroline no va tornar mai més però al cap d’uns anys la vaig retrobar a l’esquena d’una noia alta i morena, absolutament preciosa, que havia conegut al Botànic una nit de copes. La seva mirada era tan penetrant que em va despullar tota abans de parpellejar, abans de fer lliscar la seva mà per la meva galta dreta, abans de la paraula. El primer cop que vam quedar sense soroll de bar no vaig poder dibuixar res, les hores van ser fugitives i l’únic que vaig tenir temps de comptar van ser les 34 pigues bellament instal·lades al seu delicat llom. Però vaig ensenyar-li els trucs per fer servir el llapis de tinta invisible. Taronja? –mandarina–, telèfon? –iPad–, rosa? –clavell–, periquito –estornell, dona, que no té el bec enfonsat–. Una tarda em va donar per dissenyar tot de cares conegudes de Hollywood. No en va endevinar cap perquè deia que no es podia concentrar, que s’havia enamorat de mi de cap a peus, que no podia pensar i desitjar al mateix temps. Aquell amor va durar el que duren els esbossos d’un artista consagrat: un respir i mig. Però va ser bonic.

Avui penso en la Caroline i tinc clar que no va marxar del tot perquè va ser la persona que va despertar totes les passions que ara em defineixen. Què dibuixaríem ara que hem vist tantes coses i que la complexitat, sense fer soroll, s’ha instal·lat en les nostres vides? Penso en això avui que el cel és com el de les tardes d’aquell agost que he enllaunat per sempre: blau trencat i amb pigues, les que teníem, una imatge de les pessigolles que sentíem sent dibuixades per una mà estrangera que mai no podrem oblidar.

 Laura Casas Inglés

laury_winslow (Instagram) 

laurywinslow (Twitter)

https://www.facebook.com/lauraci (Facebook).

Laura Casas Inglés (Torredembarra, 1985). Sóc llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Actualment treballo a Tarragona Ràdio com a redactora d'informatius. Anteriorment he treballat i col·laborat amb altres mitjans de comunicació com La Vanguardia Digital i Punto Radio. Sóc una gran aficionada a la fotografia i m'agrada molt escriure. Des de fa un parell d'anys estic immersa en un projecte personal que barreja el relat breu amb la fotografia i que vaig publicant regularment a les xarxes socials.