El barri canviava cada estiu amb l’arribada
dels inquilins de temporada baixa. La Caroline, la fillola dels veïns alemanys,
va ser la meva millor amiga d’entretemps, quan l’escola feia aquell parèntesi
que al principi era engrescador i que després d’unes setmanes esdevenia
insuportable, l’eternitat personalitzada. Vaig deixar de fer migdiades per
poder passar més temps amb aquella nena rossa d’ulls de color blau digne
d’enveja, sana o insana, ja ningú no m’ho retraurà. Ens enfilàvem al garrofer
que ara forma part del jardí dels meus pares i que per aquell llavors era el
primer arbre del mini-bosc refugi de tots els nens i nenes del veïnat. Ara ja
no queda res de tot allò, és un continu de cases unifamiliars i xalets de bon
aspecte, i només el garrofer que el meu pare cuida diligentment des de l’any 92
és testimoni d’un passat encara present.
Ens agradava perdre’ns per aquell bosc
en miniatura que coneixíem de memòria –jo molt més, que per alguna cosa era
l’autòctona en aquesta història– però el nostre joc preferit consistia en
traçar objectes invisibles a l’esquena, de l’una i de l’altra, per veure qui
n’endevinava més. Aquell joc era tan universal que no ens calien paraules,
només una mica d’imaginació. Sol. Casa. Cotxe. Pilota. Arbre. Gos? –gat–.
Llapis? –bolígraf–. Tot era simple perquè llavors, més que menjar-nos el món,
només l’intuíem i el dibuixàvem. Així vam passar tres estius consecutius mentre
creixíem sense adonar-nos, sense que el temps fos un parany. No vam abandonar
el nostre llenguatge corporal perquè era l’únic que ens servia per a
comunicar-nos. L’alemany em semblava tan impossible que em vaig escarrassar per
desenvolupar totes les habilitats que permet el dibuix a mà alçada. Els
objectes que ens projectàvem a l’esquena eren cada cop més complexos i, fins i
tot, hi vam transferir idees, donant el salt al món metafísic.
La Caroline no va tornar mai més però
al cap d’uns anys la vaig retrobar a l’esquena d’una noia alta i morena,
absolutament preciosa, que havia conegut al Botànic una nit de copes. La seva
mirada era tan penetrant que em va despullar tota abans de parpellejar, abans
de fer lliscar la seva mà per la meva galta dreta, abans de la paraula. El
primer cop que vam quedar sense soroll de bar no vaig poder dibuixar res, les hores
van ser fugitives i l’únic que vaig tenir temps de comptar van ser les 34
pigues bellament instal·lades al seu delicat llom. Però vaig ensenyar-li els
trucs per fer servir el llapis de tinta invisible. Taronja? –mandarina–, telèfon?
–iPad–, rosa? –clavell–, periquito –estornell, dona, que no té el bec enfonsat–.
Una tarda em va donar per dissenyar tot de cares conegudes de Hollywood. No en
va endevinar cap perquè deia que no es podia concentrar, que s’havia enamorat
de mi de cap a peus, que no podia pensar i desitjar al mateix temps. Aquell
amor va durar el que duren els esbossos d’un artista consagrat: un respir i
mig. Però va ser bonic.
Avui penso en la Caroline i tinc clar
que no va marxar del tot perquè va ser la persona que va despertar totes les passions
que ara em defineixen. Què dibuixaríem ara que hem vist tantes coses i que la
complexitat, sense fer soroll, s’ha instal·lat en les nostres vides? Penso en
això avui que el cel és com el de les tardes d’aquell agost que he enllaunat
per sempre: blau trencat i amb pigues, les que teníem, una imatge de les
pessigolles que sentíem sent dibuixades per una mà estrangera que mai no podrem
oblidar.
Laura Casas Inglés
laury_winslow (Instagram)
laurywinslow (Twitter)
https://www.facebook.com/laura
Laura Casas Inglés (Torredembarra, 1985). Sóc llicenciada en
Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Actualment
treballo a Tarragona Ràdio com a redactora d'informatius. Anteriorment
he treballat i col·laborat amb altres mitjans de comunicació com La
Vanguardia Digital i Punto Radio. Sóc una gran aficionada a la
fotografia i m'agrada molt escriure. Des de fa un parell d'anys estic
immersa en un projecte personal que barreja el relat breu amb la
fotografia i que vaig publicant regularment a les xarxes socials. 